En castellà "resquicio" és una petita obertura entre dues coses: un espai buit inaugurat per l'atzar, la necessitat o l'omissió... Aquesta prima obertura que s'obre a RESQUICIOS és la que separa el record íntim sobre un lloc determinat i la seva imatge mediàtica..
Cadascun dels edificis públics que recullen els quadres està carregat d'història. Les seves façanes s'han modificat per la política, per la societat, pels terratrèmols...però l'amenaça que tenen a sobre les construccions és deguda també a l'administració de la memòria social, la que intenta esborrar les empremtes físiques i simbòliques del que hi han representat aquelles institucions.
Els seus quadres deixen espais buits a la tela; zones mudes, senyalitzacions que ens alerten que encara hi ha peces absents en el puzzle que representa la nostra història.
Valentina Montero
A l'Espai Montgrí, del Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí (Girona) del 13 de febrer (inauguració a les 20h) fins al 22 de març del 2015
Presentació
Ígor Stravinski en una entrevista amb en Robert Craft (*) li deia que “la memòria és un cúmul d’interessos creats”.
Això ho deia un home que havia viscut a diferents països, s’havia familiaritzat amb diverses llengües però que reconeixia que cada cop que parlava en qualsevol d’elles, ho feia prèvia traducció del seu pensament...en rus. Un home que mai va deixar del tot el seu Sant Petersburg infantil, un home, més a més, de prodigiosa memòria
I tenia raó en aquella afirmació. Per una banda fem una selecció íntima dels records que ens ajuda a construir el nostre niu/refugi. Per una altra banda ens ve donada una selecció externa que ens modela segons el grup social al qual estem adscrits, les polítiques que ens afecten i el poder al qual estem sotmesos. De la suma de tots dos interessos es construeixen els nostres records i, perquè no dir-ho la nostra personalitat i la nostra forma de relacionar-nos amb el món. Visualitzem, com a exemple, un malalt d’Alzehimer que va perdent, a mesura que avança la malaltia i reculen els records, el seu jo per acabar deixant-lo, en l’etapa final, en mans dels altres.
Sigui com sigui la memòria és una cosa sensible, fràgil, fàcilment manipulable.
I és sobre aquest material tan delicat que treballa la Isadora en les dues sèries d’obres que avui presenta al Museu de la Mediterrània.
En “Resquicios” ho fa a partir de fotografies d’edificis emblemàtics de Santiago de Xile que transforma en olis,en un procés de recreació des de la distància i l’auto exili, deixant constància escrita de l’evolució històrica que han sofert però al mateix temps amb les llacunes explicitades als mateixos quadres que els seus propis records acumulen.
En “Paisajes de la memòria” són els amics qui li transmeten records personals a través de fotografies escollides per ells que la Isadora transforma en olis en un doble procés de reconstrucció de records individuals que, en passar per la mà de l’artista es transformen en propis.
He de senyalar que el treball de la Mar Serinyà i el meu propi com a comissaris d’aquesta exposició ha estat molt fàcil. Inexistent per ser exactes. La Isadora portava les idees molt clares de com volia mostrar els seus treballs i el resultat ha estat excepcionalment bo.
No sempre els comissaris trobem un equilibri tan acurat entre l’obra exposada i la manera en què l'exposem. Aquesta exposició és un exemple.
L’aparent fragilitat dels materials utilitzats, els escrits que tot just s’aguanten amb quatre agulles, els espais buits entre els quadres exposats en Resquicios acompanyen i subratllen l’argumentari de l’artista, com també ho fan, en el cas dels paisajes.. l’agrupació en una falsa fragmentació visual en què ens son presentats els treballs d’origen col·lectiu però d’expressió volcànicament individual.
De nou, Stravinski, en un altre moment d’aquella entrevista a què feia referència en començar aquesta intervenció diu “En pregunto si la memòria és fidedigna, sé que no pot ser-ho, però que al mateix temps un viu depenent d’ella....i no de la veritat”.
Isadora, en aquesta exposició, busca el punt a on memòria i veritat es trobin i crec que se'n surt prou bé.
Eugeni Prieto. Torroella, 14.02.15
(*) Ígor Stravinski & Robert Craft. Memorias y comentarios. Acantilado, octubre 2013
